Tancada a casa durant més de 70 dies, sense poder veure el carrer, he sentit la necessitat de comunicar-me. Paradoxalment aquest gest comunicatiu ha resultat ser molt més egocèntric del que em pensava. Tot i que els meus veïns, a qui no conec, són teòricament els meus receptors, sento que la força del canal (la finestra) i el context (la crisi del covid-19) han eclipsat tot l’acte comunicatiu, i que ni missatge ni receptor són realment rellevants.
He acabat el project el 24 de maig de 2020, l’últim dia abans de passar a la fase 1. Un quart diumenge de maig que, curiosament, coincideix amb el centenari del naixement de la meva àvia Maria, a qui he perdut degut al Covid-19 durant aquest confinament. L’última frase, és la manera que tenia ella de despedir-se quan ens veiem.
Locked in my home for more than 70 days, I had the urge to communicate. Paradoxically, this communication act is way more selfish than I expected. My neighbours, whom I don’t know, are supposed to be my audience but I feel that the power of the communication channel (my window) and the context (Covid-19 crisis) have overshadowed all this communication and that neither message nor recipient are really relevant.
I’ve ended this project on May 24th 2020, the day before entering Fase 1. This forth Sunday in May that, funny enough, coincides with the 100 years after my grandma’s birth, whom I lost due to Covid-19 during this days. The last sentence is the way she used to say goodbye.
