El mite popular afirma que l’any 490 aC, el soldat i missatger atenenc Fidípides va recórrer més de 40 km, des de la planura de Marató fins a Atenes, per anunciar la victòria grega en la gran batalla contra els perses. Després de pronunciar la famosa frase «Sigueu feliços! Hem guanyat», Fidípides va caure mort. Poc es podia imaginar que, més de dos mil anys després, la seva gesta es convertiria en una de les proves esportives més populars del món.
L’any 1896, Pierre de Coubertin va decidir incorporar aquesta nova disciplina atlètica als primers Jocs Olímpics de l’era moderna, com a homenatge a l’esforç de Fidípides. Pocs anys després, durant els JJOO de Saint Louis de 1904, es va detectar el primer trampós oficial d’aquesta prova: Frederick Lorz, qui havia recorregut part del trajecte en automòbil.
La duresa i l’exigència física d’aquesta disciplina han portat molts atletes a buscar maneres poc honroses de guanyar la cursa i aconseguir fama, glòria, reconeixement… i diners. Entre les trampes més enginyoses, podem trobar estratègies com canviar-se a mitja cursa per un germà bessó, agafar el metro o incorporar-se a la competició just abans de creuar la línia de meta.
That’s not Frank! (expressió usada pel reporter americà que retransmetia la marató dels JJOO de Múnic de 1972 en veure un impostor que s’incorporava a la cursa just davant de Frank Shorter, el guanyador oficial) vol reconèixer la inventiva dels atletes tramposos i premiar-los amb allò que desitjaven: el reconeixement públic i la medalla que tant volien guanyar. Els seus 15 minuts de fama. Totes les peces presentades són reproduccions fidedignes de medalles oficials realitzades a partir de la fosa d’excedents de medalles de maratons per atletes aficionats del nostre país.
Perquè fer trampes també pot ser una competició d’alt nivell i un esport d’elit. Com diu el títol de la nostra peça, potser no és honest, però és enginyós i divertit. Qualitats que també mereixen ser reconegudes i premiades.
CRÈDITS
Idea original: Irena Visa i Pau Masaló
Producció: Centre d’art Santa Mònica
Modelatge 3D: Marc Sarquella
Impressió 3D: Insotek (Porqueres)
Foneria: FABCE (Banyoles)
Acabats: Fundició Reguera (Barcelona)
Marcs: Marcs Ciutadan
Disseny i confecció estotjos: Poncho Martínez
Vídeo: Extractes de la retransmissió televisiva de la marató de Boston de 1980; Marathon (1993), de Carlos Saura; Visions of Eight (1973), «The Decathlon», de Miloš Forman; Visions of Eight (1973), «The Longest», de John Schlesinger. Música: Adagio d’Albinoni (1945), de Remo Giazotto.
El mito popular afirma que en el año 490 a.C., el soldado y mensajero ateniense Filípides recorrió más de 40 kilómetros, desde la llanura de Maratón hasta Atenas, para anunciar la victoria griega en la gran batalla contra los persas. Tras pronunciar la famosa frase «¡Alegraos! Hemos vencido», Filípides cayó muerto. Poco podía imaginar que, más de dos mil años después, su hazaña se convertiría en una de las pruebas deportivas más populares del mundo.
En 1896, Pierre de Coubertin decidió incorporar esta nueva disciplina atlética en los primeros Juegos Olímpicos de la era moderna, como homenaje al esfuerzo de Filípides. Pocos años después, durante los JJ.OO. de San Luis de 1904, se detectó al primer tramposo oficial de esta prueba: Frederick Lorz, quien había recorrido parte del trayecto en automóvil.
La dureza y la exigencia física de esta disciplina han llevado a muchos atletas a buscar maneras poco honrosas de ganar la carrera y conseguir fama, gloria, reconocimiento… y dinero. Entre las trampas más ingeniosas podemos encontrar estrategias como cambiarse a mitad de carrera con un hermano gemelo, tomar el metro o incorporarse a la competición justo antes de cruzar la línea de meta.
“¡That’s not Frank!” (expresión usada por el reportero estadounidense que retransmitía la maratón de los JJ.OO. de Múnich 1972 al ver a un impostor incorporarse a la carrera justo delante de Frank Shorter, el ganador oficial) quiere reconocer el ingenio de los atletas tramposos y premiarlos con aquello que tanto deseaban: el reconocimiento público y la medalla que tanto ansiaban ganar. Sus quince minutos de fama. Todas las piezas presentadas son reproducciones fieles de medallas oficiales, realizadas a partir de la fundición de excedentes de medallas de maratones de atletas aficionados de nuestro país.
Porque hacer trampas también puede ser una competición de alto nivel y un deporte de élite. Como dice el título de nuestra pieza, quizá no sea honesto, pero sí ingenioso y divertido. Cualidades que también merecen ser reconocidas y premiadas.
CRÉDITOS
Idea original: Irena Visa y Pau Masaló
Producción: Centre d’Art Santa Mònica
Modelado 3D: Marc Sarquella
Impresión 3D: Insotek (Porqueres)
Fundición: FABCE (Banyoles)
Acabados: Fundició Reguera (Barcelona)
Marcos: Marcs Ciutadans
Diseño y confección de estuches: Poncho Martínez
Vídeo: Extractos de la retransmisión televisiva de la maratón de Boston de 1980; Marathon (1993), de Carlos Saura; Visions of Eight (1973), «The Decathlon», de Miloš Forman; Visions of Eight (1973), «The Longest», de John Schlesinger.
Música: Adagio de Albinoni (1945), de Remo Giazotto.
The popular myth claims that in the year 490 BC, the Athenian soldier and messenger Pheidippides ran over 40 kilometers from the plain of Marathon to Athens to announce the Greek victory in the great battle against the Persians. After uttering the famous phrase “Rejoice! We have won,” Pheidippides collapsed and died. Little could he have imagined that more than two thousand years later, his feat would become one of the most popular sporting events in the world.
In 1896, Pierre de Coubertin decided to include this new athletic discipline in the first Olympic Games of the modern era, as a tribute to Pheidippides’ effort. Just a few years later, during the 1904 St. Louis Olympics, the first official cheater in the event was discovered: Frederick Lorz, who had traveled part of the course by car.
The grueling nature and physical demands of this discipline have led many athletes to seek less honorable ways to win the race and gain fame, glory, recognition… and money. Among the most ingenious cheats are strategies like swapping places mid-race with a twin, taking the subway, or joining the competition just before crossing the finish line.
“That’s not Frank!” (an expression used by the American reporter broadcasting the marathon at the 1972 Munich Olympics upon seeing an impostor join the race right in front of Frank Shorter, the official winner) seeks to recognize the inventiveness of cheating athletes and reward them with what they longed for: public recognition and the medal they so badly wanted to win. Their fifteen minutes of fame. All the pieces presented are faithful reproductions of official medals, made by melting down surplus marathon medals from amateur athletes in our country.
Because cheating can also be a high-level competition and an elite sport. As the title of our piece says, it may not be frank, but it’s clever and fun. Qualities that also deserve to be recognized and rewarded.
CREDITS
Original idea: Irena Visa and Pau Masaló
Production: Santa Mònica Art Center
3D modeling: Marc Sarquella
3D printing: Insotek (Porqueres)
Foundry: FABCE (Banyoles)
Finishing: Fundició Reguera (Barcelona)
Frames: Marcs Ciutadans
Case design and production: Poncho Martínez
Video: Excerpts from the TV broadcast of the 1980 Boston Marathon; Marathon (1993), by Carlos Saura; Visions of Eight (1973), “The Decathlon,” by Miloš Forman; Visions of Eight (1973), “The Longest,” by John Schlesinger.
Music: Adagio in G minor (1945), by Remo Giazotto.
